Paranoies de la Ipon

Si això és un nen, és una autobiografia de Dave Plezer. Aquest llibre, me’l vaig comprar aquest estiu passat, i no em va deixar gens de bon gust.

Dave Plezer narra en aquest llibre, la seva vida des que era ben petit fins l’actualitat, i el cert és que la seva infància no va ser un camí de flors i violes… La seva infància, va ser un infern, un AUTÈNTIC infern…

El llibre parla sobre la mare de Dave, que pràcticament d’un dia per l’altre s’acarnissa sobre el seu fill i li fa la vida impossible. Va començar amb càstigs i cops de puny, però va acabar prohibint-li el menjar, tancant-lo al lavabo amb una galleda de salfumant i amoniac….

Respecte el seu pare, era un home que intentava estar el mínim temps a casa. Quan veia que la mare el maltractava, no feia res. Ell tan tranquil llegint el diari. Sols li deia al seu fill: “intenta portar-te bé amb la mare, i així no hi haurà problemes”

Plezer descriu la seva infància sense ressentiment envers la mare, ni rencor pel seu pare.

( No em crec que no li quedi ressentiment, després de tot el que li va fer, almenys jo, a part de necessitar molta ajuda d’un psiquiàtra, quan m’hagués fet gran, ma mare i mon pare ho haurien pagat.)

En fí, que si creieu que teniu prou estómac per a llegir aquest llibre, endavant. Però només dic, que és molt dur.

[@more@]

Tweet

Feia dies que no escrivia res per aquí. Entre les pràctiques a l’hospital i l’escola, no tinc temps per a res. I quan tinc temps no em ve la inspiració…

Avui escoltant la radio, han posat la cançó « Som » d’Obrint Pas, i m’ha transportat a l’estiu quan vaig anar a l’acampada jove. Ais quans records

Per a tu Leire, per a tots els que vau anar a l’acampada, i per tots els que llegiu aquest article: aquí teniu SOM !

SOM

"Serem allò que vulguem ser"

Miquel Martí i Pol

Som la cançó que mai s’acaba,

som el combat contra l’oblit,

som la paraula silenciada,

som la revolta en un sol crit.

Som l’espurna que encén la flama,

som la lluita que hem compartit,

som la pedra en la barricada,

som el poble per construir.

I quan la nit ens ve a buscar

som tot un món per estimar,

som una història per guanyar,

tot un futur per començar.

Som llàgrimes en la mirada,

som el coratge de seguir,

som la ferida mai tancada,

som la història que no han escrit.

Som l’arbre enmig de la tempesta,

som els estels que vam teixir,

som l’esperança i la tristesa,

som el poble per construir.

I quan la nit ens ve a buscar

som tot un món per estimar,

som una història per guanyar,

tot un futur per començar.

[@more@]

Tweet

La posta de sol, reflexarà els colors més brillants 15 segons després de que se t’hagi acabat l’últim carret.[@more@]

Tweet

La joventut és una noia capritxosa. No sabem entendre-la ni valorar-la fins que se’n va amb un altre per no tornar mai més…

Marina – Carlos Ruiz Zafón

M’estic llegint el llibre de Marina de Carlos Ruiz Zafón, i m’encanta. No podia esperar menys d’aquest autor. Després de l’ombra del vent, que em va deixar sense paraules, aquesta crec que és igual de bona.

Aquesta frase l’he posat perquè m’ha fet gràcia. Té tota la raó. Mentre ets jove, sempre et queixes per tot i vols fer-te gran de seguida per deixar d’estudiar i per poder sortir però després, quan et fas gran, vols tornar a ser petit.

Mai estem conformes

[@more@]

Tweet

Nosé perquè m’ho fa pensar, però juraria que els humans sempre volem anar abançats en tot. M’explico: Arriba octubre i ja comences a senitr la tipica frase que et diu "Nena vols loteria de nadal del forn?" "Nena, compra-li loteria a la tieta" "Nena…"

Loteries i més loteries es començen a vendre el mes d’octubre. Estem a 2 mesos encara de desembre i ja es venen les loteries de nadal! deumeu!. Al final potser, seria millor que ens comencessim a menjar els torrons a l’agost i ens posessim màniga curta al març…

Igual que les llums de nadal!. D’aquí dos dies ja veurem com començen a instal·lar les llumetes per tots els carrers i pel novembre les encendràn… Després diuen que anem escassos d’energia.

Això si. Al desembre m’agradaria fer una escapadeta a Sort per comprar loteria, com que quasi sempre toca allà. Algú s’hi apunta? :p.

[@more@]

Tweet

Segur que de petits sempre hem tingut la nostra pel·lícula preferida. Aquella que les seves imatges ens van captivar, i duren fins ben grans.

Recordo com si fós avui, que ma mare es va comprar la pel·lícula de Mary Poppins. El primer dia que la vaig veure no li vaig fer massa cas, però un bon dia la vaig tornar a veure i m’hi vaig enganxar de debò Es podria dir, que a partir d’aquell moment, la meva vida era Mary Poppins.

Primer vaig començar mirant la peli cada cap de setmana, després, aquesta rutina es va fer diària, i no hi havia dia, que m’estés sense veure-la.

Mirava aquella pel·lícula embadalida, amb la boca oberta, pensant que potser algun dia, sortiria la Mary Poppins o les dones de fer feines, o la guineu, o aquells pingüins, o l’Albert “l’escuraxemeneis”, de la tele, m’agafaria de la mà i em portaria a un món ple de màgia, on la tristesa no existeix, i els clors llampants son els que hi predominen, i el món sencer sembla un somni.

Amb 5 anys vaig passar a ser la fan nª1 de la Mary Poppins

Algun dia d’aquests la tornaré a mirar per recordar vells temps…

[@more@]

Tweet

Avui, és un dia d’aquells en els que no m’hauria d’haver llevat.

Us ubico un mica: L’any passat, vaig fer un curs d’auxiliar d’infermeria (Grau mig de F.P). I aquest any per aconseguir definitivament el títol, em toca fer 3 mesos de pràctiques en una Clínica. Vaig començar el 12 de setembre i de mica en mica, cada dia, em vaig acostumant a l’ambient “hospitalari”.

Hi ha hagut dies dolents, però tant com el d’avui impossible. Us ho explico breument:

Un nadó d’uns 6 mesos, dorm a la guarderia del costat de la Clínica on estic. La profe s’adona que el nen no respira. L’agafa, i té la boca amb sang. El porta ràpidament a la clínica, on és atès pels metges. Els metges intenten salvar-lo, però és massa tard…

Els pares i avis del nen, esperen impacients a l’habitació. Puja el metge, i els hi diu que res s’ha pogut fer.

Les infermeres desvesteixen el nadó, li treuen vies, i el preparen per baixar-lo a la cambra frigorífica, on l’endemà li faràn una autòpsia.

Els pares, desesperats, busquen consol, volen ofegar els plors però no poden. De la mare surt un: <<Perquè nosaltres?? Perquè nosaltres??. Què hem fet per merèixer això? Aii filleta meva!!!…>>

Veure aquesta escena m’ha tocat la fibra sensible. He agafat forces per no plorar, però els plors de la mare, em posaven els pèls de punta.

Demà serà un altre dia, i espero que sigui millor que el d’avui, perquè us asseguro que em sento fatal :’(

[@more@]

Tweet

Ha passat ja una setmana des que van acabar les festes de la Mercè, però em vaig descuidar d’explicar l’últim dia:

Dissabte 24 – Cercavila gegants + Concert Gossos + Concert Cheb balowski + Tio Canya.

A les 18, estava a Plaça Catalunya envoltada de gegants, gegantons, geganters i sobretot de molta i molta gent. Els dels Clot érem dels últims.

Quan la cercavila ja havia començat, em vaig adonar, que el senyor Clos, estava a la dreta contemplant la desfilada. Cada any hi és. Recordo que l’any passat anava donant la mà a totes les colles…

Aquest any la cercavila se’m va fer molt curta. Va acabar a Catedral.

Un cop va acabar la cercavila. Vaig sortir corrents per anar al concert de Gossos que es feia al fòrum. Vam arribar 20 minuts abans i ens vam poder posar a 2a fila..

El concert va començar i tot semblava molt normal… Fins que (disculpeu el que vaig a dir) uns autèntics INVÈCILS que tenia davant es van posar a criticar el grup, a riure-se’n, etc. (aquests, anaven només pel Sueño de Morfeo, que tocaven després de Gossos). Aquesta colla d’ineptes estaven a 1ra fila per tenir lloc després.

La qüestió, és que des que va començar el concert, fins que va acabar no van callar ni un segon! Quins collons!. ( Si no m’agradés el sueño de morfeo, no els criticaria, primerament per respecte al grup, i després per respecte al públic. Simplement em callaria i punt).

Si aquells ineptes no els agradava Gossos, doncs hagués estat millor que callessin o simplement que marxessin i entressin quan acabés el concert :S.

Vaig sortir del concert amb una mala llet impressionant ¬¬.

Sortint del concert, vam anar a Plaça Sant Jaume, on Cheb Balowski estava tocant. Xulissim el concert! Vam estar saltant i ballant tota l’estona. Va haver un moment que un tio se’m va agafar per la cintura i tots vam formar una fila molt llarga i vam ballar.

Després del concert, Tio Canya (un bar, catalanista, independentista, amb un ambient de molt bon rotllo)

I aquí es van acabar les festes de la Mercè, malgrat l’incident del concert de Gossos, el concert va estar molt bé. I les festes en general també. Visca els Gossos i visca Catalunya!

[@more@]

Tweet

Divendres 23 – Correfoc: A les 16 sortia de casa amb mon pare, vam agafar el cotxe i vam anar fins el Clot, allà ens vam trobar amb els diables del Clot i ens vam posar el tratge de correfoc (que jo li dic de follet),

Quan tots ja estàvem vestits de diables i de follets vam agafar el metro fins arribar a plaça Sant Jaume. Ens vam quedar de peu xerrant, fins que comencés el correfoc. (Començava a les 20).

Els dracs, i diables van començar a desfilar, nosaltres érem el número 13 (sinó recordo malament).

El trajecte se’m va fer curtíssim. Vaig portar una vegada el Tolc (drac del Clot), m’encanta veure la pluja d’espurnes com va caient sobre meu.

La gent estava molt animada cridant:… NO PASSAREU. NO PASSAREU!!!. El cert, és que vaig treure molta anedralina corrent amb el drac 😀

[CONTINUARÀ amb el dia 24]

Aqui teniu Tolc la fera del clot:

[@more@]

Tweet

Dijous 22 – Concert Lax’n’busto: Va ser impressionant, un concert plè d’energia positiva, moltissima gent amb ganes de cantar, saltar i cridar.

Al principi, estàvem pel final de tot i no veiem res, però a mig concert vam haver de sortir perquè teníem una amiga que estava fora i la vam anar a buscar. Quan vam tornar a entrar ens vam posar molt endavant.

Vaig trobar a faltar: Les nit de liceu

Quan el concert va acabar, ens vam anar a trobar amb 3 amics, vam estar xerrant una estona ( per cert era bo el Nestea amb gust a vodka i cocacola XD).(Des de quan fuma el Jaume?)

A mi sempre em passen coses rares. Quan m’estava despedint de dues amigues, ens va venir un noi d’uns vint anys i ens va dir: ( ei , alguna de vosaltres tres vol ballar amb mi aquesta cançó lenta?), aquelles dues es van posar a riure i van marxar… ¬¬. Em vaig quedar allà al mig sense saber que fer. Al final vaig reaccionar i li vaig dir (ui.. és que acaba d’acabar lax i necessito descansar…XD)

Ell: Bé, com et dius?

Jo: Laia i tu?

Ell: Marc. Una cosa….

……silenci…..silenci……silenci…..silenci…..

Ell: Et vols casar amb mi?

Jo (Partidón de riure). Home… si tens aquí els anells m’hi caso ara mateix.

La conversa nosé com va acabar jeje, però no va durar gaire. El tio portava a sobre uns quants cubates. Es nota oi?

Cap a les 3 ja m’estava posant al llit.

[CONTINUARÀ amb el dia 23 i 24]

[@more@]

Tweet